INDIGNATS DEL SUD I DEL NORD

La qüestió neuràlgica és si l'euro i el somni europeu sobreviuran a tanta indignació

Josep Oliver Alonso Catedràtic d'Economia Aplicada (UAB)

Els manifestants de diumenge passat, els nostres indignats, van deixar absolutament clara la seva oposició a la situació actual. Igual que bona part de la ciutadania, simpatitzo amb algunes d'aquestes posicions, malgrat que, en general, pequen de simplistes. I avui el pitjor favor que ens podem fer és simplificar el debat. Perquè, simplificant massa, ràpidament es traspassa la línia que separa la crítica fundada, i les propostes raonables, de la fàcil demagògia i els somnis infantils. Vull que el lector em deixi destacar quatre mites (o mentides) d'entre els que han aparegut.

Primer mite: la crisi ve de l'exterior, generada per la cobdícia dels mercats financers. Lamento informar-lo que això no és més que, parcialment, cert. I, ja se sap, mitges veritats equivalen a mentides. Perquè no tot el planeta està patint les conseqüències de la cobdícia de Wall Street i el domini de la tesi de l'economia més ortodoxa, sense cap fonament científic, que la millor regulació dels mercats és la que no existeix. Certament, augments del crèdit del 30% al Brasil, la Xina, Turquia o Rússia no es donen en fases de recessió. O, més a prop d'aquí, l'atur se situa en valors molt acceptables: les taxes de desocupació d'Holanda, Àustria, Alemanya i els països nòrdics, o fins i tot de França, oscil·len entre el 7% i el 3%. Mentre que els ritmes de creixement d'Alemanya superen el 6% anualitzat, a França són més del 4%, i Holanda, Dinamarca, Finlàndia o Suècia mostren també avanços del PIB molt elevats. A casa, en canvi, hi ha pràcticament un estancament, en paral·lel al de la Gran Bretanya, Irlanda o els EUA, és a dir, en línia amb els que van seguir un model d'expansió financera basat en un insòlit creixement del crèdit, i que va trobar en la construcció un destí natural. Per tant, formem part d'un reduït grup de països que van utilitzar l'àmplia liquiditat i els baixos tipus d'interès com a combustible de l'expansió, i que amb això van provocar un augment del deute de famílies i empreses a nivells avui de difícil retorn. Una bona part d'aquesta crisi, ens agradi o no, és la nostra.

Segon mite: ens hem de doblegar als mercats. Aquesta afirmació obvia la resposta a una pregunta encara més rellevant: ¿quin marge de maniobra tenim? Les famílies deuen a les institucions financeres un bilió d'euros; les empreses immobiliàries, prop de 400.000 milions, i la resta d'empreses, 600.000 més. S'hi hauria de sumar un altre tipus de deute diferent del crèdit bancari. D'aquesta manera, el deute del sector privat no financer ha passat del 150% al 300% del PIB entre el 2000 i el 2010. Afegeixi vostè aquí el 60% del PIB (uns 650.000 milions més) en forma de deute públic. I una part no menor d'aquesta s'ha contret a l'exterior: el que deu Espanya (descomptat el que tenim fora) s'acosta al bilió d'euros. ¿D'on ve? Doncs d'invertir un 30% del PIB i estalviar només el 20%, com fèiem abans de la crisi. I ¿qui ens prestava? Doncs les frauen alemanyes o els fons de pensions europeus, asiàtics o americans o vés a saber quins malèfics mercats, amb els diners de gent que, com vostè o com jo, havia estalviat prèviament. I que, com qualsevol ciutadà i bon pare de família, esperen recuperar la seva inversió. ¿O no faria el mateix, vostè?

Tercer mite: com que no hem de carregar amb la crisi, ja que no l'hem generat, és indiferent qui en lideri la sortida. El contrari és la veritat: com que l'ajust és inevitable, és de justícia un repartiment equitatiu. És a dir, que els que més tenen, més hi contribueixin. I aquí, embrancats en altres debats, aquest repartiment es dibuixa contradictòriament. S'ha elevat l'IRPF fins al 46% i, en el cas català, fins al 48%, unes mesures que van en la bona direcció. Però, al mateix temps, es liquida l'impost sobre el patrimoni i, a Catalunya, els impostos de successions i donacions que només beneficien els contribuents de rendes més altes.

Quart mite: la Unió Europea ens hauria d'ajudar sense imposar condicions. Lamento informar que les ajudes a Grècia, Irlanda i Portugal no procedeixen del cel. I algú, i més concretament el contribuent alemany o centreeuropeu, és el que es rasca la butxaca. A més, paguen els que suporten una pressió fiscal als seus països més elevada que als nostres. ¿No estarien vostès també indignats si, amb els seus impostos, s'ajudés països que han viscut per sobre de les seves possibilitats i que ara no poden, o no volen, afrontar les seves obligacions? ¿I que, a més, tributen menys que vostè?

Als països del sud s'estén un moviment d'indignats sota la bandera de no amb el meu consentiment. Al nord i centre d'Europa, una altra onada d'indignació avança també amb força al crit de no amb els meus impostos. Alerta. Que les dues forces no acabin destruint el somni, aquest sí que important, europeu. Perquè aquesta és, avui i ara, la qüestió neuràlgica: ¿sobreviurà l'euro a tanta indignació?